Lavinia (ressenya de llibre)

Lavínia, el personatge més desdibuixat de l’Eneida, esdevé, en aquesta novel·la, la veu protagonista. Una veu que procedeix del més enllà, però no del més enllà de l’Aqueront, sinó del més enllà del vent, de les estacions, dels mussols… És un ésser incorpori—contingent, fruit dels versos d’un poeta—que narra la seva història immortal. Una història que dialoga amb els cants finals del poema èpic de Virgili: l’arribada de l’heroic
Enees a la regió del Laci, en concret, a la ciutat de Laurèntum i les batalles que es lliuren en motiu del casament de la Lavínia. A més, Le Guin continua la història de l’Enees i la Lavínia després de la mort d’en Turn, fet que marca l’acabament del conflicte. “Que queda després d’una mort? Tota la resta. El sol que un home ha vist sortir es pon encara que ell no ho vegi. Una dona seu a continuar el teixit que una altra ha deixat al teler” (Le Guin, 2025: 217). I, com que el temps avança, malgrat que alguns deixin de fer-ho, l’Eneida de Virgili també continua.

Podria semblar que la innovació literària resideix en aquesta darrera part, però no és així perquè Le Guin reescriu la història des del principi en introduir un punt de vista diferent del de l’Eneida. La veu de la Lavínia, referida en primera persona, aporta una visió feminista, travessada per la resiliència, la intimitat i l’antibel·licisme, que contraresta la glorificació bèl·lica i la idea de virilitat vinculada al triomf en la batalla, ben presents tant al poema de Virgili com a la tradició homèrica.

La Lavínia observa, des de la torre de guaita, com els homes lluiten entre ells, sense entendre res. Li semblen, simplement, una massa uniforme que es barreja per apunyalar-se i escridassar-se. Igualment, es mostra sorpresa quan un ferit li confessa que no esperava prendre mal durant el combat. “Em preguntava com era que un home podia entrar en combat pensant que no prendria mal, què es pensava que era una batalla” (Le Guin, 2025: 168). A les darreres pàgines també posa èmfasi en la idea que els conflictes s’han de lliurar, però amb paraules. Tot això denota un rebuig total dels conflictes armats, en tractar-se d’esdeveniments sense cap mena de sentit—ni tan sols els mateixos participants saben què van a fer ni quins riscos estan corrent!— i, per tant, perfectament evitables i substituïbles pel diàleg. Aquesta posició antibèl·lica també es percep quan es mostra la intimitat que la Lavínia comparteix amb l’Enees, un home que, a l’obra de Virgili, no té una existència veritable perquè, malgrat ser-ne el protagonista, no coneixem qui és més enllà del seu paper d’heroi. L’Enees de Le Guin estima, plora i expressa els seus turments davant la seva dona, mostrant-se fràgil i fortament humà. A Lavínia Enees és una persona que, en ocasions, ha de lliurar batalles, però ja no un guerrer amb insòlites aptituds humanes.

El diàleg amb l’obra de Virgili és constant i ben profund, ja que fins i tot apareix l’autor romà en els primers capítols per comunicar-se amb la seva creació, la Lavínia, una noia que havia imaginat rossa tot i no ser-ho gens. És amb aquestes trobades als boscos sagrats d’Albúnea que es fa evident la intertextualitat entre Lavínia i L’Eneida. De fet, és tan evident que aquesta relació entre ambdues obres esdevé un exercici metatextual. Virgili i Lavínia comenten críticament l’Eneida, i ho fan des de la seva posició de personatges d’una nova història de ficció. El joc és espectacular i força complex, cosa que ajuda a obrir la ment, i a construir un pont sòlid entre la tradició i la postmodernitat.

La Lavínia, després de les trobades amb Virgili, es recorda constantment que és contingent: un personatge del poema d’algú altre, un ésser que existeix a mitges, de manera incerta, dins la seva pròpia vida. El seu futur ja ha estat escrit per un poeta, per un profeta, de manera que no pot fer res més que avançar posant un peu a cada paraula ja fixada. Fins que la profecia, el poema, s’acaba, però ella continua existint. Sense cap guia, sense cap predestinació. És llavors quan es converteix en vent, en mussol, en una veu que s’atreveix a prendre la paraula.